Els dermatòlegs també fem dermatologia pediàtrica, i hi ha certes patologies de la pell que pràcticament només veiem amb els nens i les nenes i el molluscum contagiosum és una d’elles.
Es tracta d’una infecció localitzada a la pell causada per un virus ADN(de la família dels Poxvirus) que causen petits granets rodons i de color carn escampats per diferents àrees de la pell, que poden causar picor o bé ser asimptomàtics.
La infecció per molluscum contagiosum és una de les 50 malalties més freqüents a tot el món, sobretot en nens, amb una incidència anual entre 2-10% i una prevalença de 5’1-11’5%. Com bé diu el nom, són molt contagiosos i es transmeten per contacte directe, per fomites (tovalloles, material de piscina, material d’higiene) o per autoinoculació. També es coneix com el virus de les piscines. En adults, la transmissió sol ser per contacte sexual.
El període d’incubació és molt ampli i varia de 2 setmanes a 6 mesos, per aquest motiu, a l’hivern tot i no ser l’època més freqüent, també tenim nens que consulten per presentar molluscums.
Clínicament el diagnòstic és molt senzill, s’observen pàpules de 2-4 mm o petits nòduls de color de la pell amb una umbilicació central característica. En alguns casos, la lesió es pot rodejar d’un halo d’èczema per la pròpia reacció d’hipersensibilitat a l’antigen viral. Pot aparèixer en qualssevol localització però és excepcional a plantes, palmes o mucoses.
Els dermatòlegs disposem del nostre company de batalles, el dermatoscop, i amb ell els podem diagnosticar més fàcilment ja que s’observen unes estructures blanquinoses amb un orifici central i vasos en corona o bé vasos amb una disposició radial característics.
El tema més controvertit dels molluscums és el tractament, ja que existeixen múltiples alternatives terapèutiques però cap a demostrat ser més eficaç que la resta. El més important de tot és saber que la infecció és benigne i autoresolutiva, és a dir, sabem que els molluscums marxaran però no quan, amb el risc que es puguin escampar. Per aquest motiu, la majoria de dermatòlegs som més partidaris de tractar les lesions enlloc de no fer res, per tal que aquests no es vagin escampant. Els tractaments poden ser tòpics d’aplicació a la consulta pel metge, tòpics d’aplicació a domicili o bé destructius com el curetatge o la crioteràpia.
En pacients pediàtrics, la selecció del tractament ha de prioritzar evitar el dolor i minimitzar el risc de seqüeles cicatricials i la decisió ha de ser individualitzada en funció de les circumstàncies del nen (edat, número de lesions, localització, tamany, actitud del nen i dels pares…).